La reforma interminable

Des de 1980 quan, mitjançant l’Estatut dels Treballadors, es varen establir les bases que regularien el marc de relacions laborals, els diferents governs que han ocupat la Moncloa s’han vist en la necessitat d’emprendre reformes que afectessin el funcionament del mercat de treball a la llum de dues evidències del seu funcionament ineficient. D’una banda, la rapidesa amb la que creixia la taxa d’atur en èpoques d’estancament econòmic. De l’altra, la incapacitat que tenia aquesta taxa per a retornar als nivells inicials que l’economia es recuperava i, per tant, la persistència de nivells d’atur importants.

En el seu moment es va afirmar que l’atur a Espanya tenia un comportament d’histèresi, un concepte que venia a recollir la incapacitat del mercat de treball espanyol per pair les crisis i oferir oportunitats de feina a tothom que volgués treballar, fins i tot quan l’activitat econòmica marxava amb vent de popa.

D’aquesta manera, va començar un reguitzell de reformes que ha tingut efectes molt diferents del que es preveien, convertint el mercat laboral espanyol en laboratori d’anàlisi d’experts i en camp de batalla polític entre governs i oposició, entre sindicats i patronal, amb el concepte flexibilitat com a principal casus belli.

Un cop haver renunciat a afrontar la crisi financera amb mesures que impulsin la productivitat, s’ha optat, tal i com avançàvem dies enrere, per una nova reforma laboral que afavoreix la rebaixa salarial i permet que internament les empreses puguin gestionar amb més llibertat les condicions de treball, l’evolució de les remuneracions i les causes i el cost dels acomiadaments. En no devaluar la moneda ni invertir en millores de productivitat, es devalua el preu del treball a Espanya.

Es posen les bases doncs per a que, en el seu moment, la sortida de la crisi vagi acompanyada d’una ràpida recuperació dels guanys empresarials. Es tracta doncs de l’aplicació del receptari liberal al mercat del treball. Res de sorprenent i bona nova per als mercats financers.

És el que convenia a l’economia espanyola? Probablement la lliçó dels continuats intents de reforma laboral és que bona part del problema no se situa en els tipus de contracte, en el nivell salarial o en el cost de l’acomiadament, sinó en els llocs de treball que es creen, en l’activitat econòmica que es desenvolupa i en les capacitats i habilitats que es demanden als treballadors.

La radiografia de l’estat actual del mercat de treball a Espanya és demolidora:

·     Avui treballen 2.600.000 persones menys que fa tres anys i mig. És a dir, treballa avui tanta gent com a començament de l’any 2004. Hem tornat vuit anys enrere.

·     La meitat del treball que s’ha perdut ha estat en el sector de la construcció, que s’ha quedat com un sector raquític amb només el 50% de la gent que abans hi treballava. S’ha perdut també gairebé una quarta part de la feina a la indústria i més de 600.000 llocs de treball a les activitats de serveis, principal focus d’ocupació del país.

·     La virulència de la crisi s’ha centrat sobretot en els treballadors més joves. Avui només treballa la meitat de la població de 25 anys que ho feia fa tres anys, de manera que la taxa d’atur juvenil s’ha situat en un indignant 49%. No és país per a joves! La manca d’oportunitats per al jovent és esgarrifosa.

·     Gairebé la meitat de la pèrdua d’ocupació (48%) ha estat la conseqüència de la no renovació o extinció de contractes temporals. Tot i amb això, el grau de temporalitat en l’economia espanyola encara està molt per sobre de la mitjana europea. Aquests contractes temporals extingits a més no eren per treball parcial sinó a temps complet.

·     L’atur s’ha centrat amb igual intensitat tant en autònoms com en assalariats. Això sí, avui treballen 200.000 persones més al sector públic que fa tres anys.

·     Tres quartes parts dels gairebé tres milions més que hi ha d’aturats porten més d’un any sense treballar (el 40% més de dos anys).

Atur juvenil, segmentació laboral i atur estructural semblen ser elements específics del problemàtic mercat laboral espanyol. A banda dels efectes pal·liatius del suport familiar, els subsidis socials i l’economia submergida, cal reflexionar sobre si les mesures incloses a la reforma poden mitigar aquests problemes.

El mercat de treball pateix una reconeguda dualitat que prové ja de la reforma del 1984 quan es va voler incentivat la flexibilitat externa (és a dir, en les formes de contractació) i s’instaurà el contracte temporal, amb uns efectes que es varen empitjorar amb les noves modalitats de contracte per a fomentar l’ocupació que han anat apareixent al llarg del temps.

L’ús i abús fet d’aquestes modalitats de contracte obeeix més a un motiu econòmic que no pas a cercar una major flexibilitat estratègica que millori la competitivitat. Les millors condicions per a establir salaris, extingir el contracte, renovar amb condicions diferents, modificar les funcions del treballador i les bonificacions fiscals que els acompanyaven eren llaminadures per als qui demandaven treball. Aquesta atenció preferent per als aspectes més economicistes de la relació laboral feia que, en caure l’activitat econòmica l’ajust se centrés en aquest col·lectiu de treballadors, de manera que el mercat es dualitza entre temporals (molts d’ells joves que s’incorporaven per primer cop al mercat de treball i que ara són a l’atur) i treballadors amb molts anys d’experiència i millors condicions i seguretat en el treball.

Els treballadors temporals són a Espanya doncs el mecanisme de flexibilitat del mercat laboral. No és gens estrany, per tant, l’ús i abús fet d’aquestes modalitats de contractació fins al punt de que la contractació temporal va arribar a representar més d’una tercera part de tots els contractes existents (tres cops per sobre de la mitjana europea).

La nova reforma no allunya però els riscos de segmentació ja que no exclou la contractació temporal sinó que torna a introduir noves modalitats de contracte (bonificades) i a promoure una nova tipologia de contracte de pràctiques (o formació). Es combina però amb una aposta per la flexibilitat interna (dins l’empresa) amb la potestat de l’empresari per a modificar gairebé unilateralment les condicions de treball (inclòs el salari) en cas de situació econòmica desfavorable. De la mateixa manera, es redueix sensiblement el cost de l’acomiadament i també es vincula el seu import i procedència a la conjuntura econòmica.

A banda, de la dificultat per objectivar adequadament la situació econòmica real de l’empresa, la pèrdua evident dels drets adquirits pels treballadors que aquesta mesura representa i la probable conflictivitat i judicialització dels processos d’acomiadament (sobretot col·lectius) quan aquests es sustentin en les noves causes econòmiques objectives, és evident el potencial efecte de rotació i substitució que aquestes mesures poden induir a moltes empreses. D’una banda, s’estimula econòmicament la substitució de mà d’obra per tal d’incorporar talent més jove i barat i menys protegit legalment, el que no casa gairebé amb les polítiques d’endarreriment de l’edat de jubilació. De l’altra, es promou la incorporació dels nous treballadors per mitjà de contractes provisionals sense garantia d’estabilitat que, en el cas de finalment esdevenir contractacions indefinides es materialitzaran amb unes condicions econòmiques inferiors a les actualment existents i que, en cas contrari, derivaran en treballadors joves que encadenen contractes bonificats en empreses diferents o en rotació de treballadors joves dins la mateixa empresa. Fins i tot, encara que es converteixen en contactes formalment indefinits res garanteix que no s’extingeixen a un cost molt baix quan acaba el període fiscalment bonificat de tres anys.

El mercat de treball només es reactivarà quan la inversió es recuperi i, en el futur, veurem com triomfen algunes de les fórmules de contractació ara anunciades, però la dualitat persistirà i veurem els efectes de la precarietat laboral al llarg del temps. És una reforma, per tant, incoherent amb els seus objectius. Des de la perspectiva liberal de considerar el treball estrictament com un cost, però, aquesta incoherència no preocupa ja que es rebaixa el cost d’aquest factor i es considera que un funcionament menys regulat del mercat segur que donarà lloc la solució més eficient. I si pel camí augmenta encara més l’atur caldrà interpretar-ho com una senyal positiva de l’ajust necessari del mercat.

Però elements tan estratègics com saber on crearem els nous llocs de treball, quina qualitat tindran, quin horitzó de futur dissenyem per a les generacions futures i com reforcem els factors de competitivitat diferents del cost no semblen estar, en canvi, en l’agenda reformista. Ens oblidem que els esforços per accedir a l’euro no es van fer per acabar reduint drets laborals i que cada cop ens allunyem més de les economies amb qui sempre ens hem emmirallat i hem volgut considerar com a referents.