Viva Las Vegas!

Paul Romer, un dels economistes de referència en l’àmbit del creixement econòmic, llençava fa alguns anys la idea de les charter cities com espais amb regulació pròpia dins dels estats en desenvolupament.

Romer considera que les normes, regles i institucions deficients d’aquests països també són responsables de la seva situació econòmica, en escanyar les seves possibilitats de desenvolupament. Per això proposava la creació de nous espais (àdhuc ciutats) amb regulacions pròpies i distintes, el que, al seu parer, impulsaria el creixement econòmic i aturaria els fluxos migratoris ja que la població local trobaria en aquests espais les oportunitats i condicions de treball que busca als països de destinació de la seva migració.

En aquest vídeo es reprodueix la conferència que Romer va fer l’any 2009 explicant la seva proposta que, d’altra banda, ja ha estat adaptada per alguna economia d’Amèrica Llatina. Evidentment, la proposta es pot desvirtuar i prendre un cert deix neo-colonialista. Tot depèn evidentment de quines són les normes i institucions que es propugnen aplicar.

Aquests dies estem assistint a la possibilitat de que un grup inversor nord-americà creï un macroespai del joc d’unes 200 hectàrees molt a prop de Barcelona, a mode de Las Vegas Europa. Evidentment, la magnitud de la inversió proposada obre la possibilitat de generar un quantiós nombre de llocs de treballs directes i indirectes, ja que recordem que és la inversió el factor que més ajuda a crear ocupació.

Els inversors nord-americans condicionen aquesta inversió, però, a disposar de garanties per poder aplicar en aquest espai normatives pròpies pel que fa a la legislació laboral, la prohibició de fumar, la protecció de menors o els tributs que pagar. D’alguna manera, seria un cas revers d’aplicació de la proposta  d’en Romer ja que del que es tractaria aquí és de relaxar aquestes legislacions i, fins i tot, d’obtenir exempcions fiscals.

No és gens sorprenent que uns inversors privats reclamin privilegis i prebendes per a localitzar-se en una ciutat o regió concreta. La nostra economia n’ha ofert alguns exemples en els anys recents. Més sorprendria però que una administració d’un país democràtic sospesés la possibilitat d’acceptar les rebaixes legals demandades.

Probablement, les activitats de serveis, amb el turisme al capdavant són les millor preparades en aquest moment per accedir a nous mercats d’exportació. Precisament, l’any 2011 el Port de Barcelona va batre el seu rècord de visitants amb prop d’un miler de creuers turístics que transportaven gairebé 3 milions de passatgers. Aquest és un dels elements d’atracció distintius de la capital catalana per als inversors del sector del joc ja que el negoci potencial és evident.

Hi ha elements doncs per a que la proposta sigui considerada atractiva per part del sector turístic autòcton i les autoritats polítiques del país, possiblement influïts també per la desesperació de la situació econòmica general i el panorama d’estancament generalitzat arreu d’Europa.

L’element clau però és, com cada cop que inversor estranger truca a la nostra porta, decidir quin és el preu al que estem disposats a vendre els nostres recursos: el treball, el sòl, les infraestructures i els serveis públics que li oferim. És a dir, a quin cost? Tot i que no es gastessin fons públics en aquesta iniciativa, acceptar les concessions legislatives sol·licitades no faria més que generar nous greuges i encarir el costos socials d’aquesta inversió. A tall d’exemple, si en aquest cas les autoritats econòmiques del país permeten unes condicions de treball diferents, quins arguments tindrà per a reduir els drets laborals quan altres inversors li plantegin futures inversions?

El Casino de Monte-Carlo i el complex hoteler i financer que l’envolta atrauen milions de visitants cada any i esdevenen, amb el turisme, la font principal de riquesa del principat monegasc. Però el que passa a la Plaça del Casino de Monte-Carlo no pot ser de cap manera un referent per a l’economia catalana, per les diferències existents en les especificitats polítiques i el teixit social i econòmic.

És evident que aquesta inversió ajudaria a mitigar la situació dramàtica del nostre mercat de treball però certament casa molt poc amb el discurs de promoure la innovació, la qualitat i l’economia del coneixement com actius estratègics del nostre país. No cal esperar pas que els treballs que es podrien generar fossin d’alta qualificació, el que ens orientaria cap a una especialització molt allunyada d’aquests objectius estratègics i seria difícil de pair amb el procés de descapitalització que s’observa per l’emigració de científics i jovent amb titulació superior.

Al capdavall, el moment actual de les negociacions ens recorda la millor tradició de les soap comedies. És a dir, les demandes dels inversors són una evidència més del famós eslògan: El que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas. You know what I mean... Ull amb la ressaca!