Rigor Mortis (III): Qui paguem la crisi?

L’Institut Nacional d’Estadística acaba de confirmar que, durant el darrer trimestre de l’any passat, l’economia espanyola es va tornar a contraure, amb una davallada d’un 0,3% del PIB en relació al trimestre anterior. Aquest camí cap a la recessió és compartit per altres economies europees com Itàlia, Holanda, el Regne Unit, Bèlgica o, fins i tot, la modèlica Alemanya, per no parlar de Grècia o Portugal. Els efectes de la follia d’una austeritat insaciable es deixen sentir dins i fora de l’eurozona, en contraposició amb la reactivació de l’economia dels Estats Units, més preocupada pel seu mercat de treball que pel dèficit públic i les qualificacions de les agències de ràting.

Una informació complementària a la publicació del PIB i molt rellevant és saber com es distribueixen les rendes que es generen al llarg de l’any perquè una de les dimensions ocultes d’optar per impulsar polítiques neoliberals és el seu efecte sobre aquesta distribució. Què està passant a Espanya?

Recordem que l’activitat econòmica generada en un període de temps concret té la seva contrapartida en les rendes que se’n deriven. Aquestes rendes són de tres tipus:

·         El que es rep com a remuneració del treball (els salaris)

·         El rendiment del capital invertit, que prové dels guanys empresarials i del cobrament de lloguers i d’interessos junt amb les amortitzacions de les inversions efectuades (l’excedent brut d’explotació)

·         El que es paga en concepte d’impostos pel que es produeix aquí o pel que es consumeix aquí i es produeix fora del país (els impostos sobre la producció i les importacions).

Al gràfic que s’acompanya es mostra com s’estan distribuint les rendes a l’economia espanyola. Abans de l’esclat de la crisi, la major part de la renda es distribuïa en forma de salaris. De forma prou estable, entre els anys 2000 i 2007 l’excedent brut d’explotació representava al voltant del 85-86% dels salaris que es pagaven en el conjunt de l’economia. La crisi ha destruït una part apreciable del teixit productiu, fent desaparèixer milers d’empreses i milions de llocs de treball a Espanya, el que ha perjudicat tant l’obtenció de salaris com de beneficis empresarials.

Però l’opció política de respondre a la crisi amb un ajustament dur al mercat de treball, rebaixes salarials, augment d’impostos i taxes, reducció de despesa pública, manca d’inversions, absència de competència en alguns mercats regulats i protecció a un sistema financer que no atorga crèdits està modificant sensiblement la distribució de la renda a l’interior del país, en favor de les rendes de la propietat i del capital invertit i en detriment de les rendes del treball.

Al conjunt de l’any 2011, les rendes del capital ja representaven el 96% de tot el que paga com a remuneració al treball a Espanya, una fita sense precedent històric en democràcia. I tant les polítiques d’austeritat, amb rebaixes continuades de salaris al sector públic i manca d’estímuls a la inversió privada, com l’aplicació de la nova reforma laboral, amb la pèrdua de capacitat de negociació dels treballadors, ens fan preveure que, en un futur proper, persistirà la tendència a una menor participació de les rendes del treball.

Els protagonistes de l’orgia de l’austeritat es justifiquen en la necessitat de reduir el nivell d’endeutament del país. Obliden però que la condició bàsica per a poder tornar el que es deu és generar ingressos suficients per a poder fer-ho. En cas contrari, es cau en un cercle viciós que acaba amb l’empobriment de tots els implicats. I, com ha passat avui a Catalunya, sense creixement econòmic i creació d’ocupació, les previsions pressupostàries perden tot el seu valor.