L'endemà del rescat


Unes primeres reflexions i algunes precisions el dia  posterior al rescat:

1 1. En primer lloc, una precisió necessària. D'acord amb el diccionari de la Real Academia Española, un rescat és dinero con que se rescata, o que se pide para ello. Per tant, deixem-nos de collonades i diem les coses tal i com són. El govern espanyol ha demanat un rescat per a resoldre la descapitalització d’un sistema bancari en procés de fallida per uns actius sobrevalorats durant la bombolla immobiliària i una política d’inversions hipotecàries poc responsable.

2. La decisió ve determinada per la pressió dels socis comunitaris que també veien com a poc responsable les reticències del govern espanyol a sol·licitar ajuda financera. Mirar cap un altre cantó, ignorar el context de fortes tensions al mercat de deute públic i creuar els dits esperant a la loteria de les eleccions gregues minava la credibilitat del govern i era una tàctica excessivament arriscada per al gust de l’eurogrup.

3. En funció dels condicions, el rescat pot ser una notícia positiva perquè, d’una banda, posa de manifest el compromís dels socis europeus de l’eurozona i, de l’altra, el sanejament del sistema bancari és essencial per capgirar l’escenari de crisi. Un cop perllongat un any el marge ofert al govern espanyol per a reduir el dèficit públic, era previsible que els socis europeus augmentessin la pressió per una altra banda.

4. Una altra precisió també necessària. Qui rep el suport financer del Fons de Rescat Europeu, en forma de crèdit, és el govern espanyol, ja que els rescats només poden adreçar-se a països i no pas a sectors econòmics. Està previst que aquests recursos s’adrecin al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i, des d’allà, cap als bancs que necessitin una recapitalització urgent. Ara bé, l’Estat avala els fons del FROB i, per tant, dels seus deutes en responem tots els contribuents. És a dir, si el bancs no el poden retornar acabarà convertint-se en més endeutament públic, del qual tots en som responsables.

5. Efectivament, els diners arriben en forma de crèdit, el que significa que caldrà pagar interessos (es preveu que siguin del 3%; per cert, són del 6% quan el govern espanyol deixa als ajuntaments i d'un 1% quan qui els deixa és el Banc Central Europeu... ). En la mesura que els destinataris dels fons han de ser els bancs, caldria esperar que fossin ells mateixos qui es fessin càrrec del cost del rescat. Això està per veure, però, ja que dependrà de l'ús que se'n faci.

6. Precisament aquest és el punt crític de tot el procés. A l’eurozona, no hi ha rescat sense contrapartida. És necessari doncs saber invertir amb intel·ligència estratègica i depurar responsabilitats. Cal convertir els fons rebuts en nous crèdits per a l'activitat empresarial (sobretot l'exportadora) i reactivar urgentment la inversió que genera nova ocupació. Amb més activitat econòmica es generaran més ingressos fiscals i també recursos per a les entitats financeres, ambdós indispensables per a retornar el rescat. En canvi, si els fons s'adrecen essencialment a sanejar el balanç de bancs i caixes, els diners circularan probablement d’anada i tornada, cap als deutors privats europeus. En aquest cas, caldria cercar nous recursos per a poder retornar el rescat i les mesures d’ajustament econòmic que l’eurogrup ens forçaria a adoptar encara deprimirien més l'economia, els salaris i el nivell d’ocupació. Si el principal problema d'endeutament és del sector privat i el rescat bancari acaba generant més ajustos econòmics, els seus efectes serien contraproduents.

7. Una de les incògnites de l'acord és la incertesa sobre l’import exacte que requerirà el sistema bancari. Cal confiar que les xifres que, a finals de mes, proporcionaran les auditories (amb informació existent al Banc d'Espanya que ell mateix hauria fet pública si l'anterior governador hagués exercit les seves funcions amb més diligència) ens oferiran una mica més de llum. En qualsevol cas, un crèdit inferior als 50.000 milions hagués estat imprudent mentre que l’opció d’obrir el finançament fins a 100.000 euros és assenyada ja que, de quedar-se curts i tornar a demandar un segon rescat, la desconfiança generaria fortes tensions als mercats financers i probablement una major exigència de condicions al govern espanyol. El cas de Grècia ens ofereix una mostra eloqüent.
 
8. Com a qualsevol contracte, el més important és la lletra petita. Tan petita, de fet, que encara no surt als documents que ha publicat l’eurogrup. Però, de ben segur, hi serà. Aquesta lletra petita és la que determinarà les condicions que exigiran els socis europeus per a tenir garanties de que el rescat serà retornat i fixarà l'acció dels homes de negre que es passejaran per aquestes conrades. Malgrat que amb el rescat financer sembla que la política econòmica no queda afectada, si en els mesos vinents l’economia no comença a remuntar no hi ha dubte que al govern espanyol se l’imposaran noves i més dures condicions macroeconòmiques. No hi ha confiança en la seva capacitat per a resoldre la crisi. El document oficial de l’eurogrup significativament ja afirma que revisarà regularment i de ben a prop els progressos en la correcció del dèficit públic i les reformes estructurals. Avís per a navegants...

Carpe diem doncs. Aprofitem l’oportunitat i no badem perquè no encertar els moviments següents podria tenir conseqüències calamitoses. Amb creixement econòmic els desequilibris s’aniran esvaint; sense, la crisi esdevindria crònica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volcà islandès

Das Auto

Foc grec