Way Out: Sí, hi ha sortida!

No Way Out és el títol original d’una pel·lícula estrenada l’any 1987, que fou dirigida per Roger Donaldson i protagonitzada per Kevin Costner, Gene Hackman i Sean Young. També fou el primer treball on va sortir en escena un tal Brad Pitt. En ella s’explicava un cas d’espionatge, en el context de les acaballes de la guerra freda, que conduïa a un final on totes les opcions de sortida semblaven impossibles. D’aquí el títol original, que fou traduït com a No hay Salida.

L’economia espanyola es troba ben bé al mig d’un assetjament des de totes bandes que fa pensar a molts que som a un carreró sense sortida. La realitat em recorda els casos dels qui quan es veuen en perill disposen les seves posicions defensives en forma de cercle i llavors afirmen estorats: estem rodejats!

La pressió evidentment està venint de tot els punts cardinals. Si mirem aquell nord que sempre hauria d’orientar els nostres passos, ens trobem amb la necessitat d'afrontar la sagnia d’un atur desbocat, especialment entre la població més jove. Si girem el cap cap a una banda lateral, trobem un sector financer necessitat de capitalització que és incapaç d’oferir crèdit als ciutadans que li demanden. I si optem per mirar cap al cantó contrari, sofrim la desconfiança dels mercats financers en el deute sobirà que duu la prima de risc amb el bo alemany fins a nivells propers al rescat. Finalment, si decidim fer un ullada cap al sud (que també existeix) topem amb la llosa de l’elevat endeutament d'unes famílies i empreses amb expectatives incertes.

Certament, tots quatre reptes estan estretament relacionats entre sí. Encara bo, ja que si se s’encerta en les mesures a adoptar es pot endegar un cercle virtuós que permetria que tots ells poguessin ser resolts de forma coordinada.

Si s’analitza per separat cadascun dels factors de risc, podrem inferir aquesta via de sortida. Per afrontar la crisi del sistema financer és indispensable una total transparència sobre el valor real dels actius bancaris. Cal identificar el volum d’actius dubtosos, inferir quin és el seu valor real de mercat i fer assumir a les entitats financeres les pèrdues que es deriven d’aquesta desvalorització d’actius. Al seu torn, l’assumpció d’aquestes pèrdues afavoriria també un millor ajustament dels preus dels immobles al seu valor real de mercat. Al capdavall de tot plegat, res de gaire especial: només cal assumir i purgar les errades de gestió del passat.

Evidentment, la desvalorització exigeix que les institucions financeres es recapitalitzin, sobretot quan l’arribada de nous dipòsits és escassa, perquè l’economia i l’ocupació van de baixa i la desconfiança va a l’alça. La clau de volta és d’on vindran aquests recursos necessaris per a capitalitzar bancs i caixes, un repte que possiblement superarà els 50.000 milions d’euros. D’una banda, no trobarem gaires inversionistes entusiasmats per adquirir participacions d’entitats en situació patrimonial crítica. De l’altra, els estats ja han invertit enormes quantitats de recursos públics per tapar les escletxes del boom hipotecari a costa d’augmentar perillosament el seu nivell d’endeutament. 


Cal pensar doncs en una solució alternativa que provingui de l’exterior. La via més adequada serien aportacions directes provinents de fons de rescat  constituïts essencialment amb recursos d’economies en millor situació financera. En la mesura que, a més, moltes entitats financeres espanyoles són deutores (per les seves operacions al mercat interbancari) d’altres bancs europeus, aquesta acció milloraria les expectatives de cobrament d’aquests deutes. No és però l’opció políticament escollida com a preferent. En absència d’aquesta predisposició (fonamentada en una impossibilitat normativa que les voluntats polítiques fàcilment podrien defugir), es planteja una opció alternativa: que sigui el Banc Central Europeu qui injecti aquests fons directament o bé per via interposada (passant pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària - FROB). És una solució econòmicament poc ortodoxa però viable tècnicament. Tanmateix, és una opció insuficient si aquesta recapitalització no es condiciona a que les entitats beneficiàries destinin el capital rebut a la injecció de crèdits a l’economia interna. Cal recordar que, per desconfiança i excés d’aversió al risc, els bancs europeus han preferit retornar al Banc Central Europeu el 75% dels fons que els va transferir a començaments d’any. No hi ha alternativa: en el futur, les noves injeccions de recursos al sistema financer han de ser necessàriament transformades en nous crèdits per a l'activitat productiva.

En una entrada anterior (el euro no era esto) mostràvem com més del 80% de l’increment del dèficit públic espanyol és resultat del descens en l’activitat econòmica i l’augment de l’atur. La necessitat de revitalització econòmica i del mercat de treball és doncs evident. Fomentar un major creixement econòmic requereix essencialment d’un estímul inversor. Aquest impuls depèn tant de l’accés a finançament (en forma de crèdit) com sobretot de millors expectatives econòmiques. Quan canvia la percepció econòmica es posen les bases de la recuperació. Creure que els augments d’impostos i la reducció de prestacions socials milloraran la confiança empresarial és il·lusori. I confiar en que abaratir el cost del treball mitjançant un descens dels costos d’acomiadament, rebaixes salarials o formes de contractació més econòmiques servirà per impulsar, a curt termini, un boom de l’ocupació és ignorar els mecanismes de funcionament del mercat laboral a Espanya. Certament, la inversió es pot estimular mitjançant incentius fiscals (a hores d’ara, del tot absents) però els seus efectes seran limitats si no s’acompanyen d’un augment sostingut de la demanda.

Però l'estat de les finances públiques espanyoles condiciona la política fiscal, de manera que també caldrà cercar a l’exterior les fonts del creixement. L’atracció d’inversió exterior seria una alternativa adequada però poc plausible en el context actual, ja que l’austeritat fiscal a tort i a dret i les amenaces d’intervenció han deprimit expectatives econòmiques i estès la desconfiança arreu d’Europa. També han empobrit els nostres principals mercats d’exportació. Encara pitjor, l’estancament es va transmetent als Estats Units i les economies emergents.

Fora necessari que els països més estalviadors i menys endeutats trenquessin el jou de l'estricta ortodòxia econòmica, expandissin les seves economies i arrosseguessin als països més deprimits. Augments de salaris i consum a Alemanya, França, Països Baixos i nord d’Europa estimularien competitivitat i exportacions dels països meridionals. Més important encara seria establir un ambiciós programa europeu d'inversions en recerca i xarxes d'infraestructures. Però les circumstàncies actuals fan pensar en la probable absència de consens polític per emprendre aquesta acció concertada i pactar-ne el finançament corresponent. Alternativament, caldria doncs trucar altre cop a la porta de l’autoritat monetària. Aquest cop per a reclamar-li que trenqui l’ortodòxia també per injectar liquidesa que financi l’activitat inversora.

Evidentment, augmentarien els riscos d’inflació i la cotització de l’euro es depreciaria. Però, ara com ara, el problema més important d’Europa no és pas l’estabilitat de preus sinó l’atur. Un cop arribi el creixement, ja ens preocuparem d'evitar l'augment de preus. I, a més, un euro més feble faria més atractius els béns i serveis de l’eurozona en els mercats exteriors. La indústria alemanya probablement seria la més beneficiada. I amb l'augment del treball es generen nous ingressos i es millora la capacitat econòmica per a retornar el que es deu. 

I el dèficit públic? La inversió és el principal determinant de l’ocupació i amb més gent treballant es recuperen ingressos fiscals i s’estalvien prestacions. I la prima de risc? Fora bo aprendre dels errors en el disseny original de la unió monetària i treballar en la direcció d'una major integració fiscal. Un primer pas seria assumir la conveniència de repartir riscos i els eurobons són un instrument adequat per aquest fi. Les finances públiques alemanyes sembla que sortirien perdent, al no servir ja els seus actius de refugi per als inversors més porosos i haver de pagar interessos més elevats dels actuals (que de vegades són negatius...), però la seva economia certament s’ho pot permetre. I l'increment d'ingressos derivat de la recuperació econòmica ho compensaria amb escreix.

I a partir d’aquí? Treballar per a un model econòmic més creatiu, socialment més just i més sostenible. Simplificar l'administració, eliminar corrupteles,  lluitar contra el frau fiscal, vetllar pels equilibris econòmics i invertir els recursos públics cercant el millor rendiment econòmic i social. 

Si hi ha sortida... però no pas de l’euro. Viure fora de la unió europea i el mercat únic a canvi de recuperar la política monetària no ens evitaria continuar estant al bell mig dels vaivens dels mercats financers. Una ullada a l'hemeroteca del període 1992-1995 hauria de servir per a convèncer als més escèptics o refrescar la memòria dels més despistats...

Hi ha sortida doncs a l'atzucac europeu actual. Ho deixarem en mans de les interpretacions capricioses i interessades que es faran després del designi de les urnes hel·lèniques? No way!